El nen de la bicicleta

Una vegada hi havia un nen que vivia en un poblet i per tot joguet tenia una bicicleta. Li agradava molt anar a voltar pujat a la seva bicicleta. Es pasava el dia voltant i voltant. 

Un cop va voler sortir del poble on vivia per anar a la platja. El nen havia de fer un cami molt llarg per a les seves cametes, tot i que era un camí molt bonic pels camps de gira-sols i d'oliveres. 

El primer que va fer va ser preparar-se pel viatge. Va anar a buscar una tovallola on estirar-se quan arribés a la platja, una crema protectora per a no cremar-se al sol, una cadena i un cadenat per lligar la bicicleta a un arbre i, per no passar gana, es va preparar un entrepà de pa amb tomàquet i pernil.  

La cadena i el candenat els va lligar a la bicicleta, la crema solar i l'entrepà els va posar dins un serrell que portava en bandolera i la tovallola se la va penjar del coll. Tot ben preparat, es va pujar a la seva estimada bicicleta i va sortir al camí. 

Pedalejava i pedalejava i pedalejava i pedalejava i pedalejava i pedalejava i tornava a pedalejar. 

Es va passar una bona hora pedalejant mentre escoltava els sorolls de l'estiu: la suau brisa que li pentinava els cabells escarolats, l'airet que agitava al moure les seves cametes, el grill que es queixava de la calor i la sorra del camí trepitjada per les rodes de la bicicleta.    

El camí, al principi era ben recte i, només de tant en tant, hi havia una corba. A partir de mig camí, començava una baixada on hi havia dues corbes. Era la part asfaltada del camí i aprofitava per deixar que la bicicleta agafés velocitat. Quan arribava a les corbes, inclinava una mica la bicicleta per aprofitar millor la inèrcia i no perdre velocitat. El soroll de l'estiu era més fort aleshores. 

Després de la baixada havia de travessar la via del tren. El nen sabia que era un moment molt perillós i que havia de vigilar per si venia el tren, per això sempre frenava en aproximar-se a la via. 

El dia d'aquesta aventura, l'alarma que avisava del pas del tren es va posar a picar. L'alarma eren dues campanes amb un llum vermell a sobre que no paraven de fer ding, dong, ding, dong, ding, dong, ding, dong. Un cop l'alarma picava, les barreres que impedien el pas començaven a baixar. El nen va haver de frenar la bicicleta i esperar a què passés el tren. 

El tren era una locomotora gran i lletja que arrossegava un munt de vagons de càrrega. Els vagons trontollaven mandrossament sobre els rails (clo-cloc, clo-cloc, clo-cloc, clo-cloc, clo-cloc) mentre anaven avançant sense cap interés per arribar enlloc. 

El tren va passar per davant del nen i ell se'l va mirar amb respecte i temor tot desitjant que l'espera acabés ben aviat. 

Les campanes de l'alarma van aturar-se i les barreres van pujar per deixar-lo passar. A les barreres els agradava fiblejar i deien, zum-zum, zum-zum, zum-zum, zum-zum, zum-zum, tant quan pujaven com quan baixaven. Al nen de la bicicleta li agradava veure-les fiblejar i escoltar-les. Un altre soroll de l'estiu.

Ara ja podia continuar cap el següent obstacle: atravessar la carretera de cotxes. El seu pare li havia dit què havia de fer per atravessar-la amb cura: posar un peu a terrar, tant si era el dret com l'esquerra, i mirar a la dreta primer, a l'esquerra després i un altre cop a la dreta. Si no venia ningú, ja podia creuar, però només si no venia ningú. 

Creuada la carretera, ja podia fer el darrer troçet fins a la vora de la pineda de pins alts i grossos que hi havia abans d'arrivar a la platja. Els pins d'aquesta platja feien una ombra molt maca i donava gustet estaruna estona a sota. Sembre hi bufava el ventet i la calor hi afluixava. 

Aleshores va baixar de la bicicleta i va buscar un pinet per deixar-hi la bicicleta, ni massa gros ni massa petit, perquè si era massa gros no podia lligar-hi la cadena i si era massa petit li semblava que no podria aguantar el pes de la seva bicicleta. Per això, sempre feia servir el mateix pinet. Lligada la bicicleta, ja podia creuar la pineda i anar a la platja.

A la platja hi havia una sorra molt fina amb la que podia fer castells de sorra tot fent servir només els seus dits, l'aigua del mar i la seva imaginació. 

Va anar a la vora del mar tant a prop com va poder. Així podria olorar i sentir el mar molt millor que si es quedava a la vora dels pins. Va estirar la seva tovallola i s’hi va asseure. Ja havia arrivat el moment de menjar-se l'entrepà que portava al serrell. El va agafar amb les dues mans i el va començar a mossegar, nyam, nyam, nyam, nyam i un altra mossegada, nyam, nyam, nyam, nyam i un altre mossegada. 

Així, mossegada darrera mossegada, el nem es va cruspir l'entrepà. 

Ara era el moment de posar-se la crema protectora per no cremar-se la pell amb el sol de l'estiu i un cop fet tot, ja es podia estirar a la tovallola mentre sentia els sorolls de l'estiu a la platja, les ones del mar fregant la sorra, el ventet bufant-li els cabells, i la quietut de la platja, una meravellosa i extraordinària quietut que el transportava a qualsevol món imaginari només aclucant els ulls.