Pau, el vailet de la carniceria

No hi ha en tota la comarca un vailet tant eixerit i decidit com en Pau, és bon estudiant a l’escola i en quant té un moment lliure ajuda als seus pares al negoci, una carniceria de poble. Com  que encara és jovenet no el deixen despatxar, no fos cas que prengués mal amb els ganivets tan esmolats que fan servir els seus pares. 



El que sí el deixen fer és portar els encàrrecs a casa dels seus clients, entregar el paquetet de l’encàrrec i cobrar els diners. Fins i tot sap donar el canvi correctament. En Pau no s’equivoca mai amb les matemàtiques. És tant actiu que es passa totes les estones que l’escola li deixa lliures portant paquetets des de la carniceria on calgui. Tot per ajudar els pares. En Pau és el millor.

Un bon dia la mare li va demanar que portés un paquetet de 400 grams de llom de porc a casa de la Fina. “Caram, qui és la Fina” va pensar. “Mare!! Qui és la Fina? No li he portat mai res.” 

La mare se’l va mirar i li va dir: “La Fina és aquella Senyora rossa i grossa que viu a la Plaça de la Bomba, al número 2. I tant que saps qui és. Ve molt sovint per la carniceria”.

“Ah, què vols que et digui” va respondre en Pau “no recordo haver-li portat mai res. A més, no sé on cau la Plaça de la Bomba”. 

“Aviam, es diu Plaça de la Bomba perquè sota de la Plaça hi ha un bomba d’aigua que treu aigua d’un pou soterrat. És l’aigua que beuen els rucs i els ases a la font quan tornen del camp i abans d’anar a l’estable.” 

“Mare, amb totes aquestes explicacions, crec que ja sé on cau la Plaça de la Bomba. I si més no, on beuen els rucs i els ases. Si no ho trovo ja preguntaré. Dona’m el paquetet.”

En Pau es va possar a caminar pel poble. Al cap d’una estona de donar voltes es va adonar que s’havia perdut així que va entrar a una perruqueria d’homes a preguntar. Va obrir la porta i va dir: “Bon dia, perdoni que el molesti, que em sabria dir on cau la Plaça de la Bomba? Sóc el vailet de la carniceria i hi he de dur un paquetet”.

El perruquer se’l va quedar mirant i li va dir: “Ah, un vailet que atén encàrrecs. M’aniràs molt bé. Goita, vina cap aquí que m’ajudaràs a la perruqueria.” 

En Pau es va quedar tot sorprés. Ell encara era un jovenet i a casa no li deixaven agafar ni ganivets ni tisores esmolades. Nomes podia fer servir el ganivet de la mantega i les tisores de punta rodona. “Ho sento molt” va dir “sóc petit i la meva mare no em deixa agafar tisores ni ganivets esmolats.”

“Caram, quina mare més peruga” va respondre enfadat el perruquer “alehores, passaràs l’escombra. Sempre hi ha cabells a terra. Cal que algú els netegi. Té, aquí tens l’escombra. Ja pots començar.” En Pau no s’ho va pensar gens ni mica, estava ben clar que al perruquer no li agradava gens que li portessin la contrària. Va agafar l’escombra i es va posar a escombrar. Però és clar, en Pau havia de fer l’encàrrec. Com s’ho faria per sortir de la perruqueria?

En Pau, va passar l’escombra per tot el terra de la perruqueria i ho va recollir tot amb un recollidor. I quan la perruqueria estava ben neta, a poc a poc, amb l’escombra a la mà, fent com si escombrés, va obrir lentament la porta que donava al carrer, va deixar l’escombra recolzada a la pared i va sortir sense fer gens de soroll. 

Ara ja era fora, caminant de nou pel poble i buscant la Plaça de la Bomba. “On serà? On serà?” es demanava tota l’estona. 

Va aixecar la vista cap el cel i va veure una senyora abocada al balcó. “Bon dia” li va dir. “Em sabria dir on queda la Plaça de la Bomba? Sóc el vailet de la carniceria i hi he de portar un encàrrec.” 

“Oi tant” li va dir la senyora que s’estava al balcó. “Entra a casa i puja fins al terrat. Des d’allí t’ho ensenyaré. La porta del carrer és oberta.”

En Pau va obrir la porta del carrer i va pujar les escales fins al primer pis, allà s’estava la senyora que l’esperava. “Hola maco” li va dir la senyora. “Com et dius?”

La senyora duia els cabells escarolats, unes pigues a la galta i per tot vestit duia una bata vella lligada amb un cordill que tot just li cordava; i als peus duia unes sabatilles de llana. No feia fred per dur unes sabatilles de llana pero en Pau no va voler preguntar res. Ja era prou estrany tot plegat. 

“Em dic Pau”, va respondre. 

“Molt bé, Pau, pujem al terrat i com que és molt amunt t’ho podré ensenyar.” Aleshores en Pau i la senyora van pujar dues plantes més fins que van arrivar al terrat. 

“Ai Deu meu, quin terrat” va pensar en Pau. En un racó hi havia un galliner, a l’altra un magatzem amb trastos vells. I el terrat estava tot cobert per uns cordills i agulles per estendre la roba. Una part dels cordills d’estendre estava ocupat pels llançols, les calces i els sostenidors de la senyora. Res a dir, s’hi estaven per aixugar-se. 

“Vine cap aquí Pau, veus el campanar de l’Esglesia? Doncs allí no hi és.” Caram, aquesta senyora està ben avorrida, va pensar en Pau. “I veus el camp de futbol? Doncs allà tampoc.” 

Bé, està clar que aquesta senyora està molt avorrida, va tornar a pensar en Pau. 

“I veus aquells teulats vells on s’hi estant els gats?” “Sí, veig els gats” va respondre en Pau. “Allà tampoc?” “Bé, doncs darrere hi ha una font que des d’aquí no pots veure i allà al costat és on queda la Plaça de la Bomba.” 

De sobte van sentir un cop molt fort. Era la porta del terrat que s’havia tencat per un corrent d’aire i el pom havia caigut. La porta estava tancada i no es podia obrir. 

La senyora li va dir “ahhh, i ara què farem sense poder sortir? Ara m’ha vingut gana. És l’hora d’esmorzar i tu tens un paquetet de 400 grams de llom de porc. Me’l menjaré tot.”

“No” va respondre en Pau “Això no pot ser. Es un encàrrec que m’ha fet la mare per a la senyora Fina. No puc deixar de portar-li.”

“Aleshores, et menjaré a tu.” De sobte, la senyora va deixar de ser una senyora. Es va transformar en una bruixa amb el cabell de filferro, unes verrugues a la galta i una capa negra lligada amb un cordill vermell. “No m’agrada gens que em portin la contrària. Ara et menjaré a tu enlloc del llom de porc”.

Caram, quin espant! Això sí que no s´ho esperava. En Pau no havia vist mai transformar-se una dona en bruixa. I molt menys des de tant a prop. 

En Pau va començar a córrer pel terrat. Donant voltes en cercles mentre la bruixa el perseguia amb grans feines i treballs. “No corris, que serà pitjor!” va dir la bruixa. 

En Pau estava mort de por, ell que era tant valent! En una de les passades per davant la porta li va donar un cop de peu ben fort i la va trencar. Ara ja tenia la sortida lliure. No s’ho va pensar ni un segon i va començar a córrer escales avall. La bruixa el perseguia, bufant i rebufant. Per sort era una bruixa vella i no podia córrer gaire; i com no parés atenció, acabaria rodolant escales avall.

En Pau va sortir al carrer i com estava tant espantat va seguir corrent una estona més fins que es va trobar davant per davant d’uns rucs i uns ases que venien del camp cap a la font. 

“Aquests animals es coneixen el camí cap a la font, no cal que el demani a ningú mes” va pensar en Pau, “només cal que els segueixi”. 

Així, tot tranquil seguint els rucs i els ases, en Pau va arrivar a la font i just al darrera s’estava la Plaça de la Bomba. Només va haver de buscar el número 2 i demanar per la Senyora Fina.

 “Ai moltes gràcies, Pau. Ja m’ha dit la teva mare que vindries. Tot i que fa estona que t’esperava. Què vols entrar i fer un got d’aigua?” 

Ni parlar-ne, va pensar en Pau, no penso entrar a casa de ningú mes. Al menys avui. Ja he tingut prous ensurts. “Perdoni’m, la mare m’espera. No m’hi puc quedar”. I així, sense esperar ni a que li paguessin els 400 grams de llom de porc, en Pau va marxar cap a la carniceria.

En tornar a casa se’n va anar a dormir al seu llit. Havia estat un dia molt entretingut. 

Fins demà.