El nen que volia una flor blava

Hi havia una vegada un nen que vivia en un poblet molt bufó en una casa molt gran. 

Gaudien de tant espai que li van reservar per ell un petit magatzem perquè hi guardés el que més il•lusió li fes. Ell, aprofitant la vinantesa va decidir fer-lo servir per guardar una col•lecció de plantes. 

Va ser tant esmerat en la seva feina que va aconseguir tenir una col•lecció de plantes de manera que cadascuna li donava una flor de color diferent a les altres: blanc, grog, vermell, verd i lila. Però no tenia cap planta que li dones flors de color blau. 

Un dia es va proposar completar la seva col•lecció afegint-hi una planta que dongués flors de color blau. Per aquesta raó va començar a visitar floristeries al seu poblet per aconseguir una planta que dongués flors de color blau. 

Va visitar totes les floristeries del poblet i malauradament no va aconseguir trobar-ne cap. Així que va començar a preguntar a tothom on podia trobar una planta que li dongués flors de color blau. Li va demanar a la seva mare, al seu pare, als seus tiets i cosins, als seus avis, a la veïna Carmeta, al veí Miquel, al mossén Josep i al dentista Ramón. Ningú va saber dir-li on en podia trobar. És més, li van arrivar a dir: ”Deixa-ho estar. Les plantes que donen flors de color blau no existeixen.”

Així i tot, el nen no es va desanimar. Ell mai ho feia. Un dia, mentre s’estava al bar de la plaça amb els seus avis va veure que el seu avi es posava a parlar amb un senyor molt i molt vellet. El nen, tot eixerit, va dir al seu avi a cau d’orella: “demana al teu amic on puc trobar flors de color blau”. L’avi es va dirigir al seu amic i li va dir: “Ai, Pepet, tenim un problema a casa tant gros que no ens en sabem avenir. Resulta que el nen vol una planta que li dongui flors de color blau i per enlloc en trobem. No sabries tu on hi podria trobar-hi?”

En Pepet va rumiar una estona. “Ara que ho dius, i si no ho recordo malament, diria que un cop en vaig veure al bosc, ben passat el riu. Fa tant de temps d’això que no sabria dir-te exactament on les vaig veure, pero ben segur que hi havia”.

Al nen se li va iluminar la cara i un somriure li va apareixer d’orella a orella. Era possible aconseguir plantes que donguessin flors de color blau! Què bé! Només calia endinsar-se al bosc. 

“Un moment” va dir-li el seu avi “que no se’t passi pel cap endinsar-te al bosc tot sol. Hi has d’anar acompanyat per un gran. Et podries perdre al bosc i que no et tornéssim a veure mai més”.

“Avi, i si li demano a la mare?”

“A la mare o al pare, demana-li a qui vulguis, pero no hi vagis sol”.

El nen així ho va fer. Va explicar la resposta d’en Pepet a la seva mare i la va convèncer perquè hi anés amb ell. 

“Cal que ens preparem” va dir la mare “L’excursió pot ser llarga.”

“Aviam, pensem, què ens pot fer falta sense que això suposi que ens carreguem amb massa coses?” va dir el nen. “Agafarem dues motxilles, una per la mare i l’altre per mi, la cantimplora amb aigua i a la carmanyola hi posaré unes croquetes de pollastre”. 

 “I una torreta de plàstic!” va cridar la mare des de la cuina “per a transplantar-hi la planta. O es que la portaràs a les teves manetes?”

“Entesos, una torreta de plàstic que no pesi gens. La penjaré amb un cordillet a la motxilla, a dins ja no hi cap res. Estic segur que al magatzem en tinc una de buida. Ara torno.”

Un cop ho van tenir tot ben enllestit van acomiadar-se del pare i dels avis i es van endinsar al bosc. Sense por, gens ni mica de por, perquè el nen anava acompanyat de la seva mare i la mare del seu fill. L’una a l’altre es feien companyia. 

Van caminar i caminar per un corriol que s’enfilava per la muntanya. El corriol era un camí ja fet per molts altres caminants. Era impossible perdre’s. Només calia seguir-lo. El corriol girava cap a la dreta o cap a l’esquerra segons fes falta esquivar un arbre caigut, un pèleg d’aigua, una roca gran que estorvaba, uns cardoners espinosos o un plegat de pedres rodones que relliscaven. El corriol mai no tenia gaire pendent, calia pujar sense cansar-se massa. 

Ja portaven un bon tros caminat i no trovaben el riu, l’única referència que els havia donat el vell Pepet. El nen va pensar que més els calia demanar-ho a algú o no trobarien mai el riu i menys les flors blaves. Però la mare va dir: “Si no hi ha ningú per aquí. A qui vols que li ho demanem? A més, s’està fent tard i hauríem d’anar tornant cap a casa o haurem de passar la nit al bosc”.  

El nen va mirar pel seu voltant i va trobar una granota que vivia en un toll d’aigua. El nen, molt eixerit, li va dir: “Granota, granoteta, tu que ets maca i boniqueta, que ens sabries dir on podríem trobar plantes que donguessin flors de color blau?”

“Croac, croac” va respondre la granota “Plantes amb flors de color blau? Deixa’m que pensi una miqueta. Croac, croac, ara que ho dius crec que no n’he vist. Bé, vegem, croac, croac, deixa’m que pensi, croac, croac, deixa’m que pensi una miqueta més. Croac, croac. No, definitivament, no. Mai he vist plantes que donguin flors de color blau. No hi ha.” 

“Ai, quina llàstima!” va respondre el nen. “I que sabries dir-nos on podríem passar la nit? És que s’està fent tard i no voldríem dormir al ras. Que podríem dormir a casa teva?”  

“Croac, croac” va respondre la granota “A casa meva? No, a casa meva, no. Perquè jo visc al llac i per vosaltres resultaria molt humit i acavaríeu totes xopes. De cap manera. No us hi podeu quedar.” 

“Ai, quina llàstima” va respondre el nen. “que hi farem”. I van continuar el seu camí.

Al cap d’una estona el nen va veure un esquirol i li va demanar:

“Esquirol, esquirolet. Tu que ets maco i boniquet. Que ens sabries dir on podríem trobar plantes que donguin flors de color blau?”

“Fiu, fiu” va respondre l’esquirol “Plantes amb flors de color blau? Deixa’m que pensi una miqueta. Fiu, fiu, ara que ho dius crec que no n’he vist. Bé, vegem, fiu, fiu, deixa’m que pensi, fiu, fiu, deixa’m que pensi una miqueta més. Fiu, fiu. No, definitivament, no. Mai he vist plantes que donguin flors de color blau. No hi ha.”

“Ai, quina llàstima” va respondre el nen. “I que sabries dir-nos on podríem passar la nit? És que s’està fent tard i no voldríem dormir al ras. Que podríem dormir a casa teva?”

“Fiu, fiu” va respondre l’esquirol “A casa meva? No, a casa meva, no. Perquè jo visc en un forat d’un arbre i per vosaltres resultaría molt petit. De cap manera. No us hi podeu quedar.”

“Ai, quina llàstima” va respondre el nen. “que hi farem”. I van continuar el seu camí.

Al cap d’una estona el nen va veure un conill i li va demanar:

“Conill, conillet. Tu que ets maco i boniquet. Que ens sabries dir on podríem trobar plantes que donguin flors de color blau?”

“Nyam, nyam ” va respondre el conill mentre rosegava una pastanaga “Plantes amb flors de color blau? Deixam que pensi una miqueta. Nyam, nyam, ara que ho dius crec que no n’he vist. Bé, vegem, nyam, nyam, deixa’m que pensi, nyam, nyam, deixa’m que pensi una miqueta més. Nyam, nyam. No, definitivament, no. Mai he vist plantes que donguin flors de color blau. No n´hi ha.”

“Ai, quina llàstima” va respondre el nen. “I que sabries dir-nos on podríem passar la nit? És que s’està fent tard i no voldríem dormir al ras. Que podríem dormir a casa teva?”  

“Nyam, nyam” va respondre l’esquirol “A casa meva? No, a casa meva, no. Perquè jo visc en un cau a sota terra i vosaltres no passaríeu pel forat. De cap manera. No us hi podeu quedar.” 

“Ai, quina llàstima” va respondre el nen. “que hi farem”. I van continuar el seu camí.

Al cap d’una estona el nen va veure un ruc i li va demanar:

“Ruc, ruquet. Tu que ets maco i boniquet. Que ens sabries dir on podríem trobar plantes que donguin flors de color blau?”

“ihò- ihò” va respondre el ruc mentre menjava unes garrofes del garrofer “Plantes amb flors de color blau? Deixa’m que pensi una miqueta. ihò- ihò, ara que ho dius crec que en algún lloc n’he vist. Bé, vegem, ihò- ihò, deixa’m que pensi, ihò- ihò, deixam que pensi una miqueta més, ihò- ihò. Sí, definitivament, sí. Jo sé on hi ha plantes que donguin flors de color blau. Tot i que ara ja s’ha fet tard per anar-hi. Millor us quedeu a dormir al meu paller i hi anem tots junts demà al matí”.

“Ai, que bé, quina alegria ens dones!” va respondre el nen. “Per cert, t’agraden les croquetes de pollastre?” “No sabria que dir-te, no les he tastades mai. I a tu t’agraden les garrofes?”. 

L’endemà tots tres, el nen, la mare i el ruc, van anar a l’indret on creixien plantes que donen flors de color blau. La nena en va trasplantar una a la torreta que portava penjada de la motxilla. Es van acomiadar del ruc, ruquet tant simpàtic i van començar el camí de tornada. 

El ruc els hi va explicar com fer el camí per arribar on es trovaba el conill, conillet. Un cop hi van arrivar, el conill els hi va explicar com fer el camí per arribar on es trovaba l’esquirol, esquirolet. Un cop hi van arrivar l’esquirol els va explicar com fer el camí per arribar on es trobava la granota, granoteta i finalment va ser la granota qui els va dir com sortir del bosc.

En sortir del bosc, aviat van ser a casa i el nen va poder posar la torreta amb la nova planta junt amb les altres de la seva col•lecció. Ara ja la tenia complerta. Només calia explicar al pare i als avis l’aventura que havíen passat al bosc.

I tot content se’n va anar a dormir al seu llit.